Entrevista a Pilar Mariné Jové, psicòloga i voluntària
Com va néixer aquesta iniciativa?
—Davant de la sobrecàrrega que hi havia en els dos hospitals generals de Lleida que atenien la població afectada per la COVID-19, es va plantejar que seria bo que hi haguessin espais per poder drenar aquella població que ja no es trobava en fase aguda, aquella població que s’estava recuperant però que no era susceptible d’alta domiciliària perquè encara tenia el virus actiu. La direcció la va tenir una infermera, Iraida Gimeno, una companya d’atenció primària, i la va portar a terme CatSalut, que en aquest moment té un lideratge i una gestió humanista molt marcada. En 48 hores —des que es va decidir obrir-lo fins a la seva entrada en funcionament, el dijous 2 d’abril— es va crear un Hospital Exprés en un temps rècord. L’hotel Nastasi, va passar a ser l’Hospital Salut Nastasi, format en la seva totalitat per un cos de professionals voluntaris d’Atenció Primària. Es va muntar un hospital en 48 hores, va durar dos mesos, i es va desmuntar en un dia. Va ser impressionant!
Amb voluntaris, només?
—No sé com es va fer la selecció del personal, però sí que sé que auxiliars de clínica, infermers i metges que estaven en els ambulatoris d’Atenció primària, per una opció personal, van oferir els seus serveis en aquest hospital, a part del seu treball a l’ambulatori. S’ha de tenir en compte que a l’ambulatori els metges estaven passant consulta, i es podien trobar amb algun pacient infectat o no, però aquí a l’hospital tots estaven infectats i tots aquests professionals es van oferir de forma voluntària per estar en contacte directe amb pacients infectats de COVID-19. Vàrem arribar a ser 18 professionals treballant en una mateixa jornada de 24 hores. La meva vivència és que era un personal sanitari amb un nivell de motivació molt alt, amb uns valors humans d’una gran solidesa, responsabilitat, confiança i un compromís ferm per fer-ho possible entre tots. Penso sincerament que aquests valors tan ben fonamentats han permès fer funcionar una estructura que s’ha construït al marge de l’estructura economicista hospitalària. S’ha construït un Hospital Exprés fonamentat en valors humans, amb el que per mi són els principis de la No-Violència inspirats en Gandhi. Per mi la COVID-19 ens ha permès fer-ho possible dins el món sanitari. Un nou repte...
Com es va adaptar l’hotel?
—Es van habilitar les quatre plantes com si fossin les d’un hospital. Es va instal·lar el sistema informàtic i es va organitzar tota la infraestructura: servei de neteja, bugaderia i càtering. L’hotel Nastasi tenia unes característiques que permetien diferenciar bé allò que havien de ser zones d’aïllament i zones de no aïllament, amb les seves respectives zones de control, planificació, zones de treball, menjador i magatzem... Era de dimensions prou grans per atendre i oferir les millors cures possibles a totes les persones i amb unes habitacions amb prou confortabilitat per poder estar-hi un llarg període de temps; amb finestres que donaven a espais de natura i permetien una bona oxigenació. He de dir que ha sigut molt agradable treballar-hi, molt. També els mateixos treballadors de l’hotel formaven part del cos de voluntariat. Alguns dels professionals que hi treballaven, per protegir les seves famílies, es quedaven a viure a les habitacions de l’hotel. Fins i tot s’ha donat acollida a metges que han estat contagiats, que no podien anar a veure la seva família, metges que vivien a Barcelona i treballaven aquí.
Com t’expliques que sorgís tot aquest voluntariat?
—Per mi aquí hi ha la diferència entre allò que és vocació i allò que és missió. Amb la missió la realitat s’escolta d’una altra manera: la vida ens comença a parlar i emergeix un procés de transformació on té lloc la infinitud, la creativitat i la possibilitat divinitzadora de l’ésser humà. Ens transfigurem... Dit d’una altra manera: per mi, l’objectiu de la missió és l’ésser humà, la persona; en canvi, l’objectiu de la vocació és l’acció. Amb la vocació fem una tasca, una acció el millor que es pot des de l’essència de cadascú. Amb la missió, parla una altra part de l’humà, aquella entrega i aquell servei es converteix en ofrena i emergeix una part molt connectada que et guia i et protegeix. Mira, una de les coses més curioses és que cap dels divuit voluntaris que érem no va emmalaltir, i no serà per esgotament i per hores de feina!
La teva experiència?
—A mi em van venir a buscar perquè hi havia hagut un cas concret de temptativa de suïcidi. A aquella persona se li feia molt dur l’aïllament, el trobar-se lluny de la seva família... Quan vaig ser allà dins i vaig veure la població que hi havia i com es trobaven alguns, el seu estat general, vaig sentir una crida a ser-hi, però quan fas aquesta opció vol dir que has de posar-ho tot a la balança: la feina que fas a l’hospital, el propi voluntariat i la teva família, perquè en realitat tens una doble exposició i per tant un risc molt elevat d’emmalaltir. Però la realitat agafa tanta força en aquests moments de tant patiment humà que el centre d’atenció ja no ets tu mateix, el centre és la Vida, la Vida de tots. Amb el consentiment de la meva família, vaig viure pràcticament dos mesos confinada en una habitació i quan arribava de treballar vivia al marge de la gent de casa per evitar contagis. Encara m’estic recuperant perquè he quedat molt esgotada. L’esforç ha sigut gran, però ho tornaria a fer, ho tornaria a viure. M’ha quedat un sentiment de molta gratitud i també molta esperança amb el que tot junts podem arribar a crear i construir plegats.
Aquest hospital exprés, el qualificaries com un segment de bondat?
—I tant! La bondat per mi no és un sentiment, és una qualitat humana, una virtut, que emergeix, que brolla de la part més profunda i també més misteriosa de la persona. Emergeix en moments on ens veiem confrontats amb situacions on no hi ha lloc per a la raó; per mi, la bondat habita en el cor de les persones. Té a veure amb aquella part teva/meva autèntica, profunda i misteriosa de la qual treus i aportes la part més generosa que se t’ha donat i la poses al servei de l’altre. Aquella qualitat, aquells dons que se t’han cedit durant un període limitat de temps per a fer el bé a la humanitat, en aquell moment, els poses al servei. I aquí no hi ha ego, no hi ha cognició, no hi ha raó, simplement emergeix de manera altruista, sense límit, sense intenció i sense objectiu.
Entrevista: Laia de Ahumada
Fotografia: Pilar Mariné