Un projecte educatiu de transformació personal i social
Entrevista a M. Àngels Canadell, filòsofa i educadora, directora d’Uniterra
Un dels objectius que es va plantejar Uniterra quan es va crear, ara fa cinc anys, era donar resposta al moment complex que vivim. Com veus el moment actual?
—Tot el que estem vivim no és més complex que fa uns anys. Són vèrtexs d’una crisi molt fonda, sistèmica, que fa dècades que dura i que va esclatant de diferents maneres, ara en l’àmbit de la salut; un símptoma més de la crisi cosmovisional que es manifesta en els desequilibris que generem entre les espècies i els ecosistemes. N’hi haurà més, s’aniran agreujant, i amb més dolor del que segurament voldríem s’anirà obrint una consciència que no té més remei que seguir-se ampliant.
Com neix Uniterra?
—De la consciència que estem transmetent una visió del món absolutament caduca, molt allunyada del que gran part de la societat percep. Hi ha una visió del món emergent que no es reflecteix en els coneixements que tenim, que no té un relat adequat ni un llenguatge per expressar-se.
Jo m’he dedicat al món educatiu i sempre he sentit aquesta dissonància entre el que estem transmetent com a cultura i la realitat que camina cap a un altre lloc molt diferent. Aquesta divergència cada cop fa més mal a les generacions joves i a la societat. Tenim una cultura molt superficial i consumista i uns sistemes educatius que reforcen i mantenen el dualisme entre la societat humana i la Terra.
Uniterra és una proposta formativa que neix de la mirada interdependent i des d’ella vol generar savieses pràctiques que ens orientin a viure adequadament en aquest canvi d’època. Creiem que només un aprenentatge connectat amb l’experiència interior i arrelat als llocs de vida i als seus reptes és significatiu i transformador
I com es concreta aquesta proposta?
—Hem pogut fer una experiència pilot a Can Bordoi, al Vallès Oriental, que va durar tres anys. És tracta d’un programa que amb el nom d’“Habitar el món” transmet el sentit de pertinença a un món comú, viu i sensible, i la necessitat de tenir-ne cura, amb tot el que això implica. Està inspirat en les tradicions sapiencials i els coneixements contemporanis; implica un treball alhora espiritual, cognitiu i relacional que es manifesta en una consciència ampliada de la identitat humana.
Durant el primer any treballem aquesta nova cosmovisió que és la base i el marc del projecte; durant el segon, orientem les persones que fan aquesta formació cap a la seva pròpia vocació, amb els temes que són emergents avui dia, amb la intenció que es puguin professionalitzar. El tercer any es diu “Uniterra en camí”, i consisteix a caminar pel territori i les seves comunitats posant-se al servei dels qui ja estan treballant per aquest canvi. Així, sense perdre mai aquest esperit d’aprenent, estem a l’escolta del que està passant, de les necessitats concretes, a l’escolta dels que en saben; i en aquesta escolta aportem també la nostra part.
Vau haver de deixar can Bordoi, i ara?
—Ara no tenim una seu física i ens dediquem a un treball més intern: escriure les idees, ampliar la xarxa i explicar-nos. Treballem sobretot en la comunicació. Quan estàvem a can Bordoi, el lloc i l’entorn ja deien molt; ara la paraula ha de ser més clara, més essencial, creiem que s’està entenent perquè és molt intens el que estem vivint en aquests darrers anys, i això fa que també ressoni més. Hi ha més consciència de l’emergència cultural en què ens trobem, i més projectes de vida transformadors.
Com les antigues escoles de saviesa...
—Sí. Volem que sigui un context de vida, com ho eren les escoles de saviesa de fa dos mil anys, sorgides a partir de situacions d’injustícia, de corrupció... Eren grups de persones que compartien una altra mirada i un compromís ètic amb la realitat, creaven una petita comunitat i generaven un coneixement i una tradició. Nosaltres ens situem en aquest lloc, volem generar tradició, perquè si no, què transmetrem a les noves generacions? quins referents tindran? Ens nodrim d’aquestes tradicions mil·lenàries, però no perdem en cap moment la connexió amb el món que tenim, que és nou i diferent. Les persones que feien la formació també hi convivien perquè és en el dia a dia on realment es produeixen els aprenentatges. Era un grup petit de vint-i-cinc persones que va permetre assentar les bases de la comunitat d’aprenentatge que volem ser. Can Bordoi era un lloc idoni, envoltat de natura i de silenci. Estem contentes dels resultats.
Què hauríem de fer per contribuir a aquest canvi del qual parles?
—En primer lloc hauríem d’aturar-nos. Constantment volem fugir de les situacions que vivim, de les dificultats personals i existencials. Cal no fugir i mirar en profunditat cada cosa, amb totes les seves ombres; reconèixer que som part del problema i aprendre a mirar de manera sencera. Ens cal fer una gran exercici d’acceptació de la condició humana, que és contradictòria, fràgil —com s’ha posat ara de manifest per si algú no ho volia veure—, i finita.
Som finits i alhora participem d’una dimensió infinita que es manifesta en un anhel de saviesa i plenitud. Hem de saber integrar aquestes polaritats per dur una vida amb sentit.
Hem de trobar un nou equilibri entre l’acció i la contemplació. Trobar la mesura adequada que ens permeti viure en harmonia amb les altres espècies i cultures. Aquest és l’aprenentatge col·lectiu que necessitem, però per aprendre-ho ens hem d’aturar i deixar de formar part d’aquesta inèrcia compulsiva a projectar un futur exclusivament humà.
El destí humà no està separat del destí dels arbres i dels rius. No hi ha un lloc tecnològicament dissenyat on escapar-se. La sortida és a l’interior. I això s’ha de fer perceptible per a la gent jove, que no volen dogmes ni veritats establertes, però sí que necessiten aprofundir en aquest camí; i nosaltres els acompanyem i ens acompanyem també a nosaltres mateixes, perquè ningú no té la resposta. Això també forma part d’aquest canvi, no hi ha respostes, no sabem on anem, però al mateix temps hi ha una gran bellesa en aquest no saber.....
Entrevista: Laia de Ahumada